A’nd ai un paîs che mi siga drênti
ma forsi jo no soi di nissun paîs.
Ancja i morârs che mi viodèvin me
pissula, zanfagnina, sfolmenada,
cui zenoi ros e simpri plui macolâts,
a son cumò una ruja ta seariis.
A’nd ai un paîs che mi sdrondena drenti
che nol è plui chel vaiût di frututa.
Ti prei, Mari, tornimi chel me paîs!
Piardût, odiât e distudât a voltîs,
ch’el torna a sigâ cuanche ti lassi.
Al treno, intant, mi mena viars al mont.
Jo no podi jessi di nissun paîs.
Al me lu ‘nd ai che mi sberla drenti
e no rivi a fâlu tasê.
(03/XI/1997)
Federica Rocco Contin, Una ruja ta’ seariis (Una ruga tra le ciglia), Bulzoni editore, 2006
(Photo courtesy of Idepeer)